Hi ha personatges que, si bé són elementals per poder comprendre la història de les idees, d’aquells que obren camí en l’evolució intel·lectual, són increïblement esmunyedissos. Potser estem acostumats a certa obsessió, per part de pensadors destacats, de buscar el reconeixement i la transcendència, de reivindicar el seu llegat a les generacions posteriors. I tanmateix, aquest efecte és més fruit de la tenacitat dels seguidors que de l’esforç de l’interessat. Anselme Bellegarrigue és un d’aquests casos en què el personatge, malgrat una rellevància majúscula de les seves aportacions al món filosòfic, al pensament polític i a la història de l’anarquisme, malgrat que bona part de les seves idees i principis es mantinguin vius entre un gruix important de la crítica a la política institucional, sembla, per contra, esforçar-se per esborrar el seu rastre, per desaparèixer, per restar invisible en un món, el de la lluita pel reconeixement històric, molt disputat.

El text amb més transcendència serà el que publica, en forma de diari, L’anarchie, Journal d’Ordre, del qual publicarà únicament dos números que apareixeran el 1850. És el que traduïm aquí, per primera vegada al català, i que és considerat per Sharif Gemie, com a primer manifest anarquista de la història.